dimecres, 21 de març de 2012

TRANSMARESME 2012 "el meu Duatló personal"

No és que vulgui proposar una nova disciplina, però així vas ser com va acabar la meva primera cursa de l'any.

Anem per parts;

Com ja vaig comentar en publicacions anteriors, aquesta setmana tenia vacances, així que parlo amb l'entrenador, Carlos Portilla, per què em fagi una planificació diària en comptes dels 4 dies de sempre.

Dilluns BC 1.30  repòs actiu per regenerar una mica. 
Dimarts BC 2 hores amb un portet fent series 2' al 90-95%
Dimecres BC 3 hores acumulació
Dijous BC 2 hores amb series de 5' al 90%
Divendres BTT 2 hores acumulació activa amb algun sprint
Dissabte repòs

Diumenge dia de Carrera

La 2an edició de la Transmaresme per Tomàs Domingo, havia agafat molta expectació. Les dates en que es presenta es idònia per que tothom es pugui ja provar si te o no el fonaments ben fets. A diferencia de l'any passat cal destacar la duresa dels 2800 md+ amb 84 km i amb una primera meitat del recorregut totalment nou amb molt corriols. Fins i tot alguns que desconeixia per la zona d'Argentona.

Aquest any érem un grapat d'amics que i anàvem. La gran novetat en Cristian dels Independents de Torelló, en Pasku, Marc, Najo, Rob, Jordi S i jo. Vem anar amb tren fins al sortida, on ja veiem les ganes de la gent per fer una bona cursa. La feina va ser poder agafar un bon lloc i no estar molta estona en els típics envotellaments.

És dona la sortida a les 8. Segueixo roda d'en Jordi S, que es un expert en això d'agafar forats, retallar per aquí i per allà. Un cop comença a picar cap amunt ens nem desenganxant. Vaig rodant una estona amb en Cristian i en Tony Perez (GAES). Tot un gust rodar amb aquests dos cracks, portaven un ritme molt fort i jo, tot i que ho intentava, no els vaig poder seguir gaire estona més.

Com ja he dit, la primera meitat va ser molt entretinguda. Molts corriols, tant de baixada com de pujada. Vaig agafar en Moha que sempre esta amb els de davant. Això em feia pensar que no anava pa malament. Anava passant gent, fins que un bon tros ja veia que seguíem el mateix grup, ningun afloixava per no perdre el ritme. No baixava del 80-85%, i pensava, ja petaré ja però les cames donaven i donaven.

Passat ja l'ultim avituallamnet em diuen que queden 14 km, em queden forces i veig que arribaré en menys de 5 hores (Or). Ja només quedem 4 i les ganes d'arribar fa que tots apretem les dents.

Uns km més endavant em trovo amb en Roger d'Arenys de Munt. Em fa molta il.lusió ja que vem compartir molst km a l'ultima Transcat. Va una mica tocat i em diu que tiri. Li faig cas i apreto. 

Ja deu quedar poc, Santa Susana és a tocar i les baixades son dretes amb molta pedra suelta. El companys em passen baixant però se que queda alguna pujada on recuperaré la meva posició. Però en una de les baixades...PISSSSSSSSSS!!!....-Meeeeeerda!!!! dic jo. -No pot ser!!! queden 3-4 km i punxo! Ostia!!! si no punxo mai.

Tan feia que no punxava que mentres intento tranquilitzar-me veig que esta tant sellat que no puc d'estalonar. Pocs minuts em passent els 2 que duia a roda, i més tard en Roger. Molt amablement para a donar-me un cop de mà. -Gràcies Roger! però ell no duia camara i la meva no infla. 

Amb tot això, la gran novetat, Passa a tot drap en Tony, osti! es deu haver perdut. Segons després en Cristian, que també para i em diu que pel que queda que corri... - Deu ser baixada!..En Pasku també arriba i em deixa una camara, els i dic que marxin però la vàlvula es trenca dintre la "mancha". CULLONS!!! els nervis se'm apoderen de nou, monto la roda tota punxada i corro cap avall. Minuts més tart passa en Marc que em deixa a terra una coberta i la seva "manxa", ara és la valbula que no la puc obrir esta plena de cola i no gira. Desisteixo per segona vegada i començo a corre de nou. La gent em va passant, més d'un em dona el condol. La putada és que encara quedava algun que altre repechón.

Finalment arribo a meta amb 5.10 hores. 25minuts més que el grup que anava. Impotència m' imbaeix. La cursa havia estat un èxit, ho havia donat tot i el més important és que no patia. De poder entrar dels 30 primers vaig entrar el 77. 

Tota una llàstima, sabent que aquest any, molts del objectius que volia fer, no els podré fer o no ser amb quin estat de forma arribaré. La feina és la feina.

Cristian i Jo. Cap del dos pensava com acavaria tot això


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada